31.12.1997. Anàlisi del mes de desembre de 1997 en Euskal Herria.
...

Les dades que acabe de ressenyar sobre la realitat espanyola són únicament l'avantguarda d'una sèrie extensa de dades que sobre aquesta realitat afegiré. Abans de fer-ho em sembla convenient explicar als qui em llegisquen perquè és necessari que en un Informe sobre Euskal Herria dediquem tant d'espai a ressenyar la realitat d'Espanya.

Hi ha una raó òbvia: la realitat actual d'Euskal Herria està sobredeterminada pel conflicte que l'enfronta amb Espanya. Una anàlisi dialèctica d'aquesta realitat exigeix estudiar els contraris, l'oposició dels quals és la que està movent, generant, el procés que vivim. Ja entre els anys 400 i 320 a.C. Sun Tzu, en el seu fonamental llibre L'ART DE LA GUERRA, advertia:

"Coneix l'enemic i coneix-te tu mateix i en cent batalles no correràs mai el més mínim perill. Quan no conegues l'enemic, però et conegues a tu mateix, les probabilitats de victòria o de derrota són iguals. Si ignores alhora tot de l'enemic i de tu mateix, és segur que estàs en perill en cada batalla". (6)

La cerca d'aquesta cita en la meua biblioteca ha desencadenat en mi la vívida remembrança d'una experiència imborrable molt congruent amb la cita. En 1990 el cobrament en espécie d'un treball professional em permeté invitar una decena llarga de camarades per a que amb els meus familiars més propers viatjàrem durant un mes per Moscú, Leningrad i Riga. El fet d'anar com convidats per l'Acadèmia de Ciències de la URSS ens permeté l'accés a llocs inaccesibles per als simples turistes. Ferem, per exemple, una detallada visita a l'Institut Smolny, l'antic monasteri abans destinat a l'educació de les filles de l'aristocràcia, convertit el 1917 en la fortalesa dels soviets d'aquell Petrogrado que la revolució triomfant, que tingué en el Smolny el seu Comandament Central, anomenarà Leningrad.

Recorde com si fos avui l'aplaudiment que ens dedicaren uns treballadors que estaven reparant la decoració del gran saló de sessions del Smolny. El mateix saló en el que se celebrà el II Congrés dels Soviets de Diputats, Treballadors i Soldats de tota Rússia. Ens aplaudiren després d'escoltar com cantàvem, puny en alt, l'Internacional en basc i l'Eusko Gudariak.

Recorde també que milers de paraules i images s'arremolinaren i circularen pel meu cap mentre revivia --en el mateix lloc on s'hi produiren-- el que sabia dels excepcionals esdeveniments d'aquell Congrés. Entre ells una cita, de les moltes que quasi em sé de memòria, d'un llibre excepcional que el company de la XARXA BASCA ROJA Julagaray està digitalitzant i col.locant per capítols en el nostre Arxiu Marx-Engels-Rosa-Lenin-Trotski-Mao-Ho-Che-Wallerstein-EZLN: l'HISTÒRIA DE LA REVOLUCIÓ RUSSA de LeÛn Trotsky.

En la pàgina 314 del volum 3 de l'edició impressa en França per Ruedo Ibérico en 1972 (que tinc crivellat, com els altres dos, per subratllats i comentaris), Trotsky relata la sessió extraordinària del Soviet de Diputats, Treballadors i Soldats de Petrograd encetada a les dues i trenta-cinc minuts de la vesprada del dia 25 d'octubre de 1917; Trotsky s'autocita i diu:

"L'autor del presente llibre escriu en la seua autobiografia: 'Quan doní conte del canvi de règim esdevingut durant la nit, reinà per espai d'uns segons un silenci tens... A l'entusiasme gens raonable va succeir la reflexió inquieta. En açò es posà així mateix de manifest el precís instint històric dels reunits. Encara ens podien esperar la resistència aferrisada del vell món, la lluita, la fam, el fred, la ruïna, la sang, la mort. Vencerem? es preguntaven molts mentalment; d'açò el minut de reflexió inquieta. Vencerem! contestaven tots. Els nous perills apareixien en una perspectiva llunyana. Però en aquell instant teniem la sensació d'una gran victòria, i aquesta sensació, que bullia en la sang, s'expansionà en la tempestuosa ovació que es tributà a Lenin quan al cap de quasi qutre mesos d'absència, aparegué per primera vegada en aquesta assemblea'. En el seu discurs --continua Trotsky-- Lenin esbossà breument el programa de la revolució: destruir el vell aparell estatal, crear un nou sistema administratiu a través dels soviets, prendre mesures per a la terminació immediata de la guerra reclamant el suport del moviment revolucionari de la resta de països, abolir la gran propietat agrària i conquerir amb açò la confiança del campesinat, i instituir el control obrer de la producció".

Sempre, des de la primera vegada que el llegí, he pensat que aquest fragment de la flamígera i esplèndida prosa de Trotsky mostrava vitals ensenyaments per als que aspiren a fer una revolució:

1. L'absoluta i vital necessitat --que la decissiva intervenció de Lenin relatada en el paràgraf reflexa-- de tindre molt pensat i molt sintèticament ordenat el programa d'acció immediat a aplicar quan es vença.

2. L'imprescindible confiança en la victoria. No cega, sino mantinguda malgrat mirar de cara els obstacles i perills.

3. La necessitat de reflexionar fins i tot en mig de l'alegria per una victòria. Que inclou la necessitat de pensar de manera prospectiva, de mirar "lluny" i "de lluny", d'avaluar les forces de l'enemic, de preveure les seues reaccions...

Per això ara, quan augmenten les ofensives de l'Estat espanyol contra Euskal Herria, és més necessari que mai estudiar, pensar, conéixer, mesurar, avaluar i esmicolar la realitat de la formació social espanyola, de la seua estructura i dinàmica de classes, de les seues contradiccions antagòniques, de l'image que de sí mateix té i de les divergències d'aquesta image amb la realitat.

Cal lluitar contra l'amnèsia històrica deliberadament induïda. I per això cal recordar que s'han patit a l'Estat espanyol 40 anys de brutal, torturadora i assassina dictadura franquista. Quaranta anys (de 1936 a 1975) en moltes zones, "només" 37 (de 1939 1 1975) en les zones que, com Madrid, més pogueren resistir contra la rebel.lió militar i els seus aliats nazis alemanys i feixistes italians. Aquella dictadura es planificà, es financià, prengué suport i es mantingué per l'acció del bloc espanyol de classes dominants. Que actuà així per poder augmentar , com així feu, l'explotació, l'expoli, l'extracció de plusvàlua a les classes dominades.

Així es consolidaren moltes fortunes velles i es formaren moltes de noves. Amb l'inevitable contrapartida de la misèria induïda, els sofriments, la pobresa i la manca de serveis i atenció a les necessitats de les masses explotades. El dit "Estat de Benestar" és una estafa capitalista a tot el món. Però en el cas espanyol era, en morir el dictador, tan malaltís, tan insuficient, que suposava un insult dir-li "Estat de Benestar". I el Règim del Rei que Franco nomenà ha prolongat els dèficits.

En la primavera passada el Consell Econòmic i Social publicà un estudi titulat LA POBRESA I L'EXCLUSIÓ SOCIAL A ESPANYA. Segons el qual són al voltant de 800.000 els súbdits del Rei Joan Carles I que pateixen la POBRESA SEVERA. Grotesc eufemisme amb el que els buròcrates espanyols dissimulen malament la missèria pura i dura dels que tenen una capacitat anual de despesa que no supera les 185.000 pessetes, la quarta part de la mitjana espanyola. Cal explicar que el 98% dels hogars amb POBRESA SEVERA tenen un cap de família que és analfabet, no té estudis o només cursà els estudis primaris?. (7)

Els "experts" en pobresa distingueixen un altre concepte diferent d'aquell de la POBRESA SEVERA. Parlen del LLINDAR DE LA POBRESA, llindar que es traspasa si algú percep al mes MENYS DE LA RENDA DISPONIBLE NACIONAL (menys de 44.225 pessetes l'any passat). En octubre CARITAS ESPANYOLA lliurà al President del govern espanyol un informe amb les seues PROPOSTES SOBRE POLÍTIQUES SOCIALS CONTRA L'EXCLUSIÓ SOCIAL.

En el especificava que prop de vuit milions d'espanyols es trobaven per baix d'aquest llindar perquè percebien mensualment menys de les 44.225 comentades. VUIT MILIONS DE POBRES, més d'una quinta part de la població de l'Estat espanyol vivint per baix del llindar de la pobresa, en condicions próximes a la misèria. Condicions en les que és tant més freqüent viure en l'Estat espanyol en tant que un siga immigrant, aturat de llarga durada, jove i/o dona (sobre tot vídua i separada). (8)

Hi ha una explicació per al fet de que el nombre de pobres (VUIT MILIONS) siga tan alt: és el fruit dels resultats estructurals de le dictadura franquista MANTINGUTS i prolongats per la seua prolongació joancarlista. Resultats estructrals que condicionen i predeterminen els terribles rècords espanyols:

1. La taxa de desocupació més alta de la Unió Europea (quasi el DOBLE que la mitjana europea);
2. La taxa d'atur juvenil (44%) més alta de la Unió Europea (QUADRUPLE que la mitjana europea);
3. Una de les distribucions de renda més deseguals de la Unió Europea i de tota l'OCDE;
4. Un dels estats de benestar menys desenvolupats de l'Unió Europea; i
5. La taxa de fertilitat més baixa DEL MÓN.

El franquisme fou una màquina espanyola de disseny propi per exprimir classe treballadora, una màquina molt eficient per extreure plusvàlua, per reprimir qualsevol resistència obrera i per mantindre l'ordre existent. Seria d'il.lusos esperar que quan un bloc de classes dominant aconsegueix (com feu l'espanyol) montar i mantenir una màquina així, l'acció d'aquesta màquina permitisca que apareguen els serveis i prestacions suficients per les classes dominades.

Els fets tenen les dents dures. Els fets canten i la seua cançó és trista: Espanya es gasta menys en la seua gent que la majoria dels països de l'Unió Europea. La gent d'Espanya està pitjor tractada pel seu Estat (ferramenta al servei del seu bloc de classes dominants) que les gents europees pels seus.

Espanya es gasta menys per persona, per usuari, per pacient, per jubilat o per invàlid, ja es tracte de transferències socials com les pensions de jubilació com si es tracta de serveis socials (sanitat, educació, serveis comunitaris i domiciliaris d'atenció a ancians i discapacitats).

Vicenç Navarro ha fet servir un indicador molt intuitiu i clar. Compara el nivell de riquesa d'Espanya mesurada pel Producte Interior Brut (PIB) per habitants amb la mitja, el promedi, de la Unió Europea: el Pib espanyol per habitant és el 74% de la mitjana europea. I compara després aquest percentatge amb el percentatge que suposa la despesa espanyola en diferents apartats d'atenció social.

Per exemple la despesa pública espanyola en protecció social per habitant és només el 62% de la despesa pública promedi en protecció social per habitant a la UE. Cosa que signignifica que Espanya té un dèficit del 12%, es gasta en protecció social un 12% menys (74-62) del que li correspondria pel seu nivell de desenvolupament econòmic mesurat pel PIB per habitant.

Vicenç Navarro ha trobat així que aquest dèficit entre el que Espanya es gasta per habitant i el que hauria de gastar-se pel seu nivell de PIB és:

• del 8% en la despesa sanitària pública,
• del 11% en la despesa en educació pública,
• del 22% en la despesa en educació universitària,
• del 38% en la despesa pública en investigació,
• del 46% en la despesa en serveis públics d'ajut domiciliari als ancians,
• del 64% en jardins d'infància públics. (9)

Vicenç Navarro ha subratllat amb gran encert que aquests dèficits, aquestes carències, les insuficiències dels serveis socials de l'Estat espanyol, ES TAPEN, ES MALRESOLEN, ES PAL.LIEN per les superexplotades i masacrades "mestresses de casa" espanyoles. Per les filles dels ancians, per les mares dels nens i joves. Amb dos terribles efectes:

Que, en retindre les dones en les seues cases per suplir amb el seu esforç NO PAGAT les insuficiències dels serveis socials de l'Estat, només treballes fora de la llar el 36% de les dones adultes en l'Estat espanyol. Vint punts menys que en la UE (56%) i trenta-dos menys que en els països nòrdics (68%).

Aquesta baixa participació laboral de la dona espanyola provoca un baix nivell de població activa, que alhora genera un baix nivell global de producció de riquesa. Baixa participació laboral de la dona forçada no només perquè han de cobrir les carències dels serveis socials espanyols. Sinó que a més aquestes carències la impossibiliten per treballar fora de la llar: sols el 6% del nens espanyols en edat preescolar estan en centres d'infància públics (en Suècia el percentatge puja al 68%).

Afegim que les dones espanyoles "mestresses de casa" carreguen també amb l'atenció dels joves aturats i empobrits? Notem que el 82% dels aturats joves viuen amb els seus pares. (9)

sigue...